17 d’octubre del 2009
Vam coincidir amb uns bons amics de Cadis enamorats de les nostres muntanyes que, cansats de la sequera d'estiu del sud i amb síndrome d'abstinència pirinenca, van compartir amb nosaltres una setmana excel·lent a la Cerdanya. Tot i que havíem planificat tot l'itinerari, el guió real ens va capgirar els propòsits i ens vam deixar endur per la improvisació. Així doncs, el resultat final va ser, al meu parer, brillant.
La nostra ruta va començar al refugi de Malniu, al que s'hi arriba des d'una pista que surt de Meranges, i on ens vam estar un parell de nits. Des d'allà vam fer dues rutes senzilles però no per això mancades d'encant. La primera va ser als Estanys de Malniu i Mal (o de Guils), que vam fer des de migdia i fins l'hora de sopar. No és que la ruta sigui llarga ni complicada, ja que són uns 4 quilòmetres i un desnivell d'uns 160 m, però fotogràficament dóna molt de joc, així que les hores passen curtes....
Canon EOS 50D; 24-105 mm; f/16
Canon EOS 50D; 12-24 mm; f/16
Canon EOS 50D; 24-105 mm; f/5

Canon EOS 50D; 24-105 mm; f/8
Canon EOS 50D; 12-24 mm; f/18

Canon EOS 50D; 12-24 mm; f/18

Canon EOS 50D; 24-105 mm; f/9

Canon EOS 50D; 12-24 mm, f/16
Canon EOS 50D; 12-24 mm; f/8

Canon EOS 50D; 12-24 mm; f/16

Canon EOS 50D; 60 mm macro; f/8

Canon EOS 50D; 100-400 mm; f/5,6

Canon EOS 50D; 100-400 mm; f/5,6
Des del refugi de Cap del Rec vam fer un camí circular que ens va portar cap a la vall de la Llosa. El camí anava planer fins que va començar a baixar amb un important desnivell, i tot i que no podíem distreu-re'ns i havíem de vigilar on posàvem el peu, vam gaudir d'unes extraordinàries vistes. Una vegada vam arribar al fons de la vall, vam deixar-nos portar pel camí fins el poble de Viliella, on vam dinar. De tornada, vam enfilar cap el collet de Salamí i ens vam endinsar en un mosaic de prats alpins i espessos boscos de pi negre fins arribar altre cop al refugi. En aquests boscos de pi negre, on la poca llum i la pinassa fan molt difícil la supervivència de moltes plantes, és on les carlines s'han fet un lloc esquitxant amb el seu color daurat aquest paisatge tan ombrívol. De les carlines n'he escoltat diverses històries que s'expliquen per les valls pirinenques on era considerada una planta màgica: una deia que les collien els homes la nit de Sant Joan i la penjaven a la porta de casa per protegir-la dels mals esperits, bruixes i llamps. Útil a més per trobar promès o promesa. I també m'havien dit que les penjaven a la porta i la feien servir de baròmetre per predir el temps: si estava oberta volia dir bon temps i si estava tancada es que havia de ploure.... Rondalles i llegendes de muntanya que m'agrada tant escoltar....
Canon EOS 50D; 24-105 mm; f/9
Aquella mateixa tarda vam marxar cap al petit poble de Talltendre, prop de Bellver de Cerdanya, on teníem previst passar la nit al refugi de Cal Pere Sidro. Allà la Mar i en Manel van fer tot el possible perquè estiguéssim, com diuen ells, molt a gust i ben alimentats. I de ben cert que ho van aconseguir!. Asseguts a la terrasseta a la fresca i gaudint de les fantàstiques vistes al Cadí-Moixeró, va ser una molt bona forma d'acabar el nostre recorregut per la Cerdanya.
Però aquí no va acabar la cosa... vam seguir cap als Llacs de les Bulloses, a la Catalunya Nord, i tot seguit ho explico...